Cau ben cascalhar e li nieras se'n calan soleti.
Cascalhar, cascalhar ! Dacòrdi mas qu ?

 E diaul ! Lu peolhs  revenguts dau segur ! 

Alora anatz-vi dire que tot aquò sembla ben fosc, dau buòn escur e avètz rason en pròpi. Cen que cau cascalhar son lu arleris, lu sautes-mi-davant, lu búlos, li bavècas, lu bavècos, lu blagaires, lu superbis, lu auturós, lu nas auts... n’una locucion soleta, lu peolhs revenguts. Aqueli e aquelu qu’an una vision única e centralista. Aqueli e aquelu que vorrian faire creire que siam n’un monde «Côte d’Azur». Aqueli e aquelu que vorrian vendre la ciutat n’una mondialisacion asperada d’una majorança. Aqueli e aquelu que vorrian escafar una istòria multiseculària n’un «hashtag». Aqueli e aquelu que fargan de postalinas mensoneguieri e enfin aqueli e aquelu qu’escupisson sobre la lenga nuòstra. E n’i a sabètz, òu de totplen ! 

Li carrieras ne’n son clafidi e Bellanda s’es vuelhada parier lo tòmo de blec sus d’una taula de chapachocs. 

 

Aí, Bellanda l’esconduda. Vequí un qualificatiu vengut de luènh. De la fin dau sècolo XIII e qua fa resson en lo poema epic e religiós de Raimon Fairaud  «La vida de Sant Onorat». Un nom enigmàtico per fins de nomenalhar la ciutat nissarda. 

Bellanda la misterioa qu’assosta en lo sieu una donada majora, escasi vitala pèr la poblacion dei Cagas Bleas : 

­­­Lo Pantais. 

​

Aí, un Pantais qu’es ligat de pròch embé l’istòria d’aquela puòrta mediterranenca. Si pòu dire qu’es l’escorcha fins a la creativitat e finda n’una mena de còntra cultura. Una cultura « underground » coma si ditz en francés e la ratapinhata lo sieu símbolo sobre d’una bandiera flotoneanta a la bèla cima de la torre dei ratapinhatiers. Lu Cagas Bleas que garnisson li carrieras estrechi e escuri de Bellanda son ratapinhatiers. Coma la bèstia suòrton basta de vespre e son la rapresentacion de l’inversion. En la realitat l’aigla, en lo pantais la ratapinhata. Cadun la simbòlica sieua e lu ratapinhatiers que si vivon fuòra d’una codificacion impauvada son per sempre n’una creacion sensa relas. 

 

 

Bellanda qu’assosta finda aquesta combrícola dau «Peolh revengut» e que d’una maniera ó d’una autra provan d’existir e de faire viure aquesta bèla lenga nissarda. Cadun m’au sieu gaube e la sieu libertat, aquí es ben l’envuèi d’escriure que faguèt la radunança darrier aquesto projèct de pàgina libra. Cau aver en ment qu’una lenga sensa oralitat si pòu crepar. Mas sensa l’escrich serà lo parier e au canton de carrieras escuri de la ciutat dau pantais si pòu crosar lu Raimond Fairaud, ­­Chòa Pellos, Joan Badat, Joan-Chòa Fulconis, la Dòna Maufacha, Júli Torrini, Joan-Càrlo Passeron, Pèire Gioffredo, Luís Andrioli, lu Barbets,  Jousèp-Rosalindo Rancher, Pepin Galibardi, ­­Chòa Guisol, Gèni Emanuèu, Agata Sàsserno, Menica Rondelli, La Ratapignata promiera e segonda,  Júli Eynaudi, Pepin Giordan, Jòrgi Castellana, Pèire Isnard, Luís Genari, lo Cavalier Victor de Cessole, Bastian Marcèu (Sa majesté) Biasini, Gusto-Dòlfo Mossa, Jouan Nicola, Andriéu Compan, Jàn Blaquiera, Francis Gag, Jànluc Sauvaigo, l’Ontàrio Blues Banda, Gui e Alan Pelhon, Mauris Sgaravizzi, Zephirin Castellon, René la Sciença, Jeannot Ternengo, la banda tota de la Rata Nòva, Sergi Dotti, Dédé Truqui, lo Màgo de’n Castèu, Nux Vòmica, Raggapero, Miquèu de Carabatta, Pascau Colletta, Nissart per tougiou, Joan-Pèire Baquie, l’­IEO 06... 

 

Obrèron toi pèr la lenga e pèr l’aussar a la bèla cima de la Contea. Es aquí una lauda pichina pèr d’artistas grandàs e una laudassa pèr la pressa dialectala dau principi dau sècolo XX. Proverem sensa ren de ­­­pretencion de contunhar un chícol la dralha, lo camin, la rota de la cultura nuòstra m’aquèu projèct de pàgina libra de’n Bellanda : Lo Peolh Revengut. 

​

Buòna lectura, viva en toi e daida ai nieras !