top of page

Carabatta - Episodi IV

Da Miquèu de Carabatta


La gesta Coulantina di que lou Carabatta epounìmou, un jour vièlh vièlh, èra dounca à la cassa ai tourdou en lu óulivié. Èra apoustat mà, lou tourdou que fahìa gaida, s’estaìa sempre sus la cima dei aubre. Despacientat, lou vièlh, que li devìa dounca tirà de proch, aurìa prouvat de s’avesinà. L’aucèu – fùrbou – lou laissava venì ; mà denant de s’atrouvà à pourtada dóu choupet, s’en anava pità li óuliva un pauc pus luèn, sempre au soubran dei aubre e fouòra pourtada. E lou brandi aurìa estirassat un bouòn moumen coum’acò…

« Cara ciǜ bassu che te sparu ! » li aurìa dich lou cassaire au tourdou menchounié : « cala un pauc pus bas que te ti brusi una bota ! ».

La legenda familiala noun di se lou tourdou s’es laissat counvinche. Tout-un, sigue qu’augue cuntat la fachenda ai coumpaire un sera de chouca à l’oste, sigue que quauque escouta-pet augue espiat lou vièlh Carabatta – en lou siéu role de Sant Francés parlant ai aucèu, o d’Olivier Messiaen l’ournitoulògou – tout-un la rèplica a fach flourida !

« Cara ciǜ bassu che te sparu ! » es lèu devengut la menchounada preferida dei Coulantin. Ensin, en un que noun s’en valìa d’arribà à la toca embé quauca pichouna, s’atrouvava lèu un arlèri per li sublà la malìcia, lo cesama : calìa prouva de li cantà « Cara ciǜ bassu che te sparu ! ».

Mà, per tant identificat que sigue l’autour à la siéu sàtira, per tant pertinenta que sigue la sentença, estaìa pura tròu longa per si counfoundre embé lou persounage. Un temp li auran dich « Cara ciǜ bassu » au vièlh. Èra ja la naissença d’una noumenàia, mà èra pas encara acò. Serà lèu vengut « Cara bassu » ; mà li mancava lou

« che te sparu ! » que li fahìa mestié e sens... A la fin finala, à fouòrça d’aglutinacioun, de la sentença « Cara ciǜ bassu che te sparu ! », li es pus estat qu’aquèu « Carabatta » qu’a encambalat lu sècoulou ! E es ja bèu que miraculous que la gènesi d’aquèu batejà nòu, en fourma de mite dei ourigina, mi sigue pervenguda… qu la si serìa endevinada ?!

Tout acò per dire que « siéu pas Nissart » ! E pura, qu es Nissart ?

Lou Bouòn Mestre Francis Gag mi cuntava, fa ja de temp, que si rihìa souta gourjoun quoura lu Nissardas li venìon dounà d’abutoun sus l’espala :

« Ah ! vous au màncou, Moussù Gag, sias un nissart vèrou ! ». Aloura, mi remembrava que soun paire (o soun paigran) èra un Lìgure de Stelanello, un paisot negat finda èu en una nebla d’óulivié – e qu’es lou nìdou dei Gagliolo. Sa maire (o sa maigran) èra una Brunet que s’en èra venguda d’en Pimount à pen, da la Baissa de Fenestra, li sabata ligadi à l’entour dóu couòl per noun li frustà...

En la troupa dóu siéu « Teatre Nissart », à coustà d’Augier, de Philip, de Labrosse, de Teresa, ai pi counouissut lu Pellegrino o lu Schiaffino d’en Pimount, lu de Michelis (dei Calabrés de Santa Clara, en lou Babasouc), lu Zoppi, lu Viazzi (de Zena), lu Lombardo (couma lou di lou noum...), e d’Hulster, dich « Ster », que soun paigran èra vengut dau Pas de Calais per fa lou servici en lu « Chassur ». E cau mentà Sgaravizzi, coumpaire dei Pelhoun e Sauvaigo, que pauson toui ensen sus la fotò embé lou Bouòn Mestre... E la planti aquì, que sabi que n’en denembri tant e pi mai e, li demandi escusa.

Que tant la tiera es sensa fin d’aquelu qu’an aimat Nissa milhour que l’aimon lu Nissardas, que l’an aimada tròu, que l’an aimada mai qu’èlu perqué es estat per èlu una chausida, una voulountà de si mesclà, de si delegà en aquèu paìs – couma lu Ountessian de Cougoulin !... Aquelu que vous diéu an pas parlat de Nissa ; l’an facha parlà ! Lu ròdou sapient de jurista requist e d’istourian espelucaire parlon de Nissa ; e n’en parlon ben. Mà si soun perdut La Lenga, l’an laissada mourì perqué l’an mespresada.

Lu Nissardas èlu, si fan pas tant de cruci. Si crèson d’estre Nissart « de raça », geneticament boulat dau segil de la nissardità. Tout-un, mi sembla dubitous que lou gust dóu brous, lou gaub d’aberjacà, o de pouhà lu óulivié, sigon un aquist genetic. Cresi pas que un pouòsque counouisse geneticament lou darrié tai de magau en lou gerp d’una faissa tralaissada despì de la Gran Guerra au grugne dóu pouòrc fer e à l’arpa dóu taissoun.

Mà siguesse pura… sabi que la lenga es ren un aquist genetic. E fa bèu temp qu’es pus un eritage familiau. D’aquì en avant es un act de fet !

En tant, n’en pouòdi parlà iéu, d’aquèu paìs de Hobbit, de Nissa o de Ribassièra ! – e bessai pus ben que d’autre – parié couma Giono o Gagliolo pouòdon parlà o an parlat de Prouvença. Ai aquel agach despountelat, un’idéa esvariat, una briga distent, de qu ten lou mirai ; siéu lou mirai ! E lou mirai nen fa mestié per si vèire se.

En tant, sigue nissart qu « fa lou siéu dever de Nissart », couma di lou bouòn Mestre Jànluc Sauvaigo. E aquèu « dever » bèu que coumplit, sigue lou siéu escoutissoun au « Famous Pantai Nissart », segoun lou dich dóu miéu amic Orsini… lou Còrsou.

Que tant, couma si menchounava Giono, « L’écrivain qui a le mieux décrit cette Provence, c’est Shakespeare » !2


2 Jean Giono, « Du Côté de Manosque » Entretiens avec Jean Carrière, INA / Radio France, 1994.



 




29 vues0 commentaire

Posts récents

Voir tout
bottom of page