CARABATTA - Episodi II
Da Miquèu de Carabatta

La desgracia, propi. Un souleias de tragèdia greca à esclapà la roca, à descarnà lu serre, à traire lu tòtou blancastre dei banc de pèira d’aquela terra tetanisada ; un souleias à ensucà li vìpera… e ren d’aiga sus lou pati. Ren de fouònt en aquèu paisot trantaiant sus la siéu filagna de coulet coum’un funàmbulou sus la fila : Colla-bassa. Cada oustau la siéu cisterna per arecampà l’aiga de pluèia. E de plueiassa à acabà l’obra dóu souleias ; de roumbou d’aiga à abouirà li faissa, à s’estirassà la terra quista fin ‘n avau en lou riéu. E la s’anavon dounca reculhì pacientament, la si puhavon en lu gourbin per aquelu qu’avìon un ae ; en tant, toui si camalavon aqueli petan de coufa sus l’esquina, estent que « noun si fa un viage à vuèlh »…
Ren de bouòsc per bastì ; basta de pèira e de caussina ; d’oustau fach d’amoulounamen de vòuta sus de quatre o cinq plan, à vous fa efre. E màncou de cubert, vouòli dire de coup o de lausa : la vòuta tounuda, embé la siéu poulitura de mauta de caussina grassa e d’arena fina fretassada. Lou « capèu de gendarma » couma dihon lu arquiteta.
Un’andana de Sichilia, de Peloupounèsi, d’Anatoulìa, de Barbarìa, embé la souloumbrina negra dei vièlha passant sus de l’embarlugamen de la caussina blanca. M’acò, un paìs que sembla pastat en lou neorealismo italiano ! Quaucaren de « Stromboli » de Rossellini, embé ma maire en lou role de Karin ; mà acò soun d’istoria de familha… Quaucaren de l’« Eboli » de Rosi. E aquì siéu coustrech de m’entournà à ma maire, qu’aquèu Francesco Rosi èra un cousin de soun paire Louìs, dich « Jan » Rosi, de Vilafranca, que soun paire, un barba de Francesco dounca, èra vengut de Città di Castello (proch Perugia) per s’avarà en l’ourticourtura sus la Côte d’Azur…
Mà s’entournan à La Colla que lou Bouòn Diéu, màncou embé la siéu grossa desgracia, èra pas acapitat à lu descourà, lu Culantin. Li avìon finda bastit una glèia grossa grossa, m’un clouquier aut aut, de cournissoun, de pilastre, de capitèu e de daurura e d’afresc, d’estàtua, de tablèu, qu’encà ahura, laisson lou visitour nec ! Per s’en desbarassà, lou Signour, que « lu poudìa pus vèire » couma es dich, a caugut que li mandesse la guerra.
En lou quaranta, L’Armée des Alpes, entanada en lu siéu fouòrt Maginot, « sauvava l’óunour de França » ; boumbardet lou paìs. Escardasset lu óulivié d’una bruta manièra e abouiret faissa e aberge. Esprefoundet la mitan dei oustau que jamai pus s’aremontèron. Enfin, en lou quaranta-quatre, lu Prussian arribèron per acabà l’obra e despourtèron en Pimount la poupulacioun que soubrava encara au paìs ; saraquèron e abrandèron li maioun que si tenìon enca drechi.
Es ensin que l’ira de Diéu s’es desbarassada dei Culantin. Lou Signour lu poudìa pus vèire e ahura n’en ve pus, estent que n’i a pus. Per carrièra noun s’aude pus cantà lou lìgure. S’aude charà francés o « baubà flamant », couma dihìa lou Gran Jaume ! Mai oubjectivament, l’emigracioun a proun countribuit à escassegà la pauruègna e à soulevà la vista dóu Bouòn Diéu. Ja à la Belle Epoque, Michè de Carabatta, per s’entournà en èu, si despaisava per venì travalhà en França, à Nissa, à Valauri que lu siéu pichoui lì naissèron.
Da segre...
