top of page

CARABATTA - Episodi I

Da Miquèu de Carabatta


« Je ne suis pas Provençal… » Jean Giono



 


Siéu pas Nissart… siéu naissut à Nissa ! :

Dau coustà de ma maire lì èra ja, d’un caire, lou rescontre de Vintimilhous de la couòsta plena embé de Pimountés dei campagna d’Asti ; de l’autre lì èra aquela tersa part de Perougin qu’apountela sempre lou mesclun genealougic de quauque Nissart que sigue. Per ben dire, es aquì l’ibac fousc dei nouòstr’ istoria familiali, estent que « Vau mai un mouòrt en maioun qu’un Perougin davant la pouòrta ». (Aquela poupulacioun desgraciada a pura partichipat au « renouvamen de la raça » – que li fahìa gran besoun).

Dau coustà de moun paire, èron pi de Lìgure d’en aval de la valada… Es ver que counven d’esplegà au lectour que, en aquela countrada de marcha linguistiqui e poulitiqui, tout si mescla. L’aiga que naisse dai fouònt de Ribassièra, en acò nouòstre, s’arecampa en un riéu que passa pi en Itàlia un pauc mai en là de Scarabassouòl, e s’esvanisse en lu avenc d’un flume que cambia doui o très còu de naciounalità denant d’abrivà la siéu countribucioun pouliglota e plurì-courturala en la gran tina de la Mar Nouòstra. Es pas toujou aisat de lì si recounouisse !

Es acò que Barba Louis « lou Viassous », de Ribassièra, a retengut un mejan infalible de despartì aquèu fourfoulh courturau. Lou Lìgure – lou Bachouchin, couma li di –si recounouisse à l’audida à la siéu lenga ben segur, mà tamben e bessai soubretout à la vista, ai siéu sàndoula que lou tradisson. Sigue per mount o per valièra, tant en campagna couma sus la grava, lou Bachouchin camina sensa groula e va sempre caussant li siéu sàndoula da la sola de couòrda. L’ounestà inteletuala mi coustregne de counfessà qu’aquèu critèri empiric de recounouissença etnica es vàlidou. De fach, la sentença de Barba Louis m’a menat à mentà que, sus d’una vièlha fotò dei vendèmia à Collabassa, moun bis àvou – moun rèire gran se voulès – Michè de Carabatta, pouòrta ben aqueli sàndoula naciounali e identitari !

M’acò dounca, siéu pas Nissart… mà, vouòli ben en aquèu paìs. E pura l’aimi milhour que l’aimon lu « Nissardas ». L’aimi tròu ; l’aimi mai qu’èlu. Perqué noun mi plas que n’en faguesson lou pourtret boufouneaire.

Lou persounage dóu Nissart ganassaire, jugaire de bocha, bevoun de Pastis, segur que li es ! mà es minouritari. Es pas sus d’aquèu que counven d’acaurà, es sus d’un autre : Un Nissart proun mai latin, un nissart mai uman, mai segret. S’acapisse que d’aquela raça, n’en counouissi ben mai en mountagna qu’en bassura… Mà, sabi que lu ribairòtou soun parrié.

Un persounage que lou pouòdi pus sudurà, tau lou Tartarin dei Prouvençau, es Jan de Duranus – o Barba Titoun, alias Ge Merlussa. Un Nissart dèu dounà dóu siéu paìs un’idéa proun mai auta ; mai auta perqué mai justa. Es acò l’afaire.

Ma aquì, mi laissi esvarià en de virouluègna que m’estirasson luèn de la miéu toca : Michè de Carabatta, lou Bachouchin qu’ai dich adè. Èra un pacan de Collabassala Colla familierament – un masage d’Airörre, negat en una nebla d’óulivié. Un Coulantin de la coca dounca, Michè, persounage toutemic de la familha, paigran de moun paire ; aquela darrièra generacioun eretiera dei pastre dóu Bègo, de la civilisacioun neoulitica e de l’antiquità, countempourana de Sant Louìs couma dihìa Georges Duby, darriéra generacioun naissuda e mouòrta au Paìs.

... Un paìs un pauc desgraciat pura, aquela paura Collabassa. De riba afrouhi e de plantié ; doui metre d’aberge per quauqu pan de terra maigra. E una marrida roca encara. La « pèira de soulèu » couma li dihen à Ribassièra : una raça d’escalhoun que s’enfrandalha sus lou còu que lou sourtès de terra e que lou soulèu – tout bèu just – e lou frèi lou si grusson. Es acò que lu aberge s’abouiron sempre, e qu’à fouòrça de s’encalà e de si roumpre, avès pus per murà que de peirota redouni couma de tantifla…

Mon paire s’enavisa qu’en lou 38 en L’Abrigu, un plantié proch de La Colla, Michè atacava pura aquela marrida roca embé la palanca. S’èra mes en testa de gagnà un pauc d’espaci sus li riba baussouhi d’un roumbin que tremenhava la siéu óuliveta. À mesura, plaçava li pèira qu’avìa trach de la mountagna, per coustituhì de pichin soumilhoun. Aloura s’en calava pus bas en lou valoun per arecampà un pauc de terra roussa, que s’en puhava de coufa sus l’esquina per garnì la faissa nova. Tanta Madalena, la frema, engraissava pi acò dau fem de la cabra o de l’ase, que si camalava da l’estabi. Enfin, es ela que plantava cada en tant una sabata d’óulivié pourtant una bèla ferla druda ; e quauqui fava per faire bouòn pes, en asperant que lu aubre dounèsson... (Mi cau jougne, per fa ben acapì li cauva, qu’en aquèu moumen Michè avìa ja sessanta-cinq an).

M’acò, un paìs desgraciat, dau bouòn ; un « paìs de fouòl » couma mi dihon ahura lu miéu pichoui, qu’an pas encà propi denembrat lou dich dei paisan dóu paìs :

« Culantin de l’ànima persa,

Portun u Cristu a la straversa,

Bagnai d’àiga de gee,

U Signù nun li po ciǜ ve »1 !

D’un temp, en la Ligùria envirounanta, dihìon acò dei Culantin (la gent de La Colla, dounca) per li faire dei gusas lou poutret acabat... En de mai de la miseria, la desgracia !

Da segre...

1 Coulantin da l’ànima perduda / Pouòrton lou Crist de travès / Bagnat d’aiga de bléa / Lou Signour lu pòu pus vèire !



 





60 vues0 commentaire

Posts récents

Voir tout
bottom of page